CONCILIAR O ENFRONTAR ?

Fa poc temps vaig llegir un extracte d'entrevista que va concedir el president del PP Mariano Rajoy, a la revista "Glamour".

Al preguntar-li, quina es la mesura política que ajudaria a afavorir la conciliació entre la vida laboral i familiar?, el president del PP parla de "la flexibilitat d'horaris laborals, una organització més racional dels horaris etc..." . Al mateix temps considera que educar als fills es un treballl més exigent i més dur que la política.

Questions en les que estic plenament d'acord, però em pregunte què pensarà de les politiques en horaris laborals que està seguint el nostre alcalde, també del PP.

Recientment ha perdut un judici (el 2n) en materia laboral en Aielo, per no permitir a una treballadora l'horari que li permitia conciliar la vida laboral i familiar.

O siga, que un jutge no li dona la raó i el seu lider també li diria que no és pot tenir actuacions tan lesives, actuant d'una forma totalment arbitraria i, agredint els drets dels treballadors siguent representat públic (amb obligació de respectar i complir les lleis)

Jo em pregunte per quins principis es mou el nostre alcalde (que fins fa poc de temps manifestava que ell no era del PP). Si eixos principis no son partidistes, ni racionals , seran personals o familiars?

Mentrestant tots perdem!

La felicitat es mesura en diners?

Fa unes setmanes, varem poder escoltar una noticia sobre una investigació a la Universitat de Pricenton, als Estats Units, referida a quin és el sou anual ideal per guanyar la felicitat. Està en uns 75 mil dòlars (57 mil €).

Tenim dons un Alcalde feliç? Si. Aquest ingressa per any, al seu compte bancari 62.823 euros bruts.

I els ciudatans, que l’han votat o no, son feliços? Si. Alguns més que d’altres.

La felicitat que ens dona els diners és relativa i depèn de cada persona, això ja heu sabíem abans d’aparèixer l’estudi. Però, una cosa és ser feliços, guanyar diners i altra, deure diners.

Parle del deute públic, aquell que, també es divideix per euros i persona al més. Nosaltres. Aquell que es decideix al despatx de l’alcalde, i desprès votat per el seu equip.

Últimament, es pregunta com els Ajuntaments va a pagar (finançar) el seu deute?. S’escolta, com alguns Ajuntaments demanen poder endeutar-se més, per fer front al deute. També hem vist, com l’Estat ha dit que no van a poder endeutar-se al 2011. O com està calant, en part de la societat, el missatge (punta de llança de la dreta) que es pot finançar més despeses sense pujar impostos (aquesta crisi ha demostrat que és mentida açò últim).

El dèficit públic, que du l’endeutament, és el resultat de la utilització de dos elements fonamentals: les despeses i els ingressos. I no pot ser mai un objecte de la política econòmica en si mateix.

Però, demanar més endeutament, és nociu?. Existeix una amenaça de paralitzar l’activitat, si augmenta el deute més la baixada d’ingressos a l’Ajuntament?. On queda la despesa pública bàsica (educació, sanitat, serveis socials, treball...).

Sols ens cap esperar, que el nostre “Feliç Alcalde” no crega que pot gastar, no pagar, endeutar-nos, i, els qui vinguen després “ja voran”.